El veí del meu besavi

En poc més d'un any, han tancat dos establiments emblemàtics del barri de Sant Antoni. Casualment, ocupaven tots dos la mateixa cantonada, Tamarit-Urgell Besós Muntanya. 

Un és (o era... o seguirà sent, segons sembla ser) el Bar Amigó, les cloïsses més cèlebres del barri. Sembla ser que ja al segle XVIII hi havia una fonda pròxima a la Porta de Sant Antoni que bé podria ser l'origen del bar actual. El cas és que, a finals del segle XIX, quan es va construir el Mercat i al voltant va començar a aparèixer un barri, detentava la propietat el meu rebesavi, Bartomeu Amigó Torras, de qui va prendre el nom l'establiment. El següent propietari va ser-ne el fill, Bartomeu Amigó Ferreras, que va a arribar a presidir la Agremiación de Taberneros y Similares. En tenir només filles, i donada la cultura patriarcal de l'època (anys 40-50 del segle XX), el meu besavi va traspassar el bar, preservant el nom, Bar Amigó. Ignoro quants traspassos s'han succeït des de llavors. El cas, és que el propietari de principis del present segle, fart de la inseguretat ciutadana (va ser víctima d'un atracament bastant espectacular), va decidir traspassar el local als darrers propietaris. Aquests van fer una reforma profunda del local, que va passar a anomenar-se Amigó Cascarilles. El cas és que, malgrat l'apogeu del negoci de restauració al barri, d'un dia per l'altre, després de quatre anys, van haver de plegar. Ni tan sols van provar el recurs d'avisar Alberto Chicote... Després d'un any d'incertesa, l'altre dia, un amic va fer aquesta foto:

S'anuncia la propera obertura d'un nou Bar Amigó. Sembla ser que el cognom del meu rebesavi ha esdevingut tota una marca, tan forta gairebé com la Coca Cola ;-)

L'altre establiment que ocupava la cantonada era la Casa Petit, colmado de tota la vida. Pleguen, diuen, per jubilació. Altres fonts m'informen que un fons d'inversió francès ha comprat tot l'edifici de la cantonada, Bar Amigó inclòs.

Al cartell hi posa que la Casa Petit va ser fundada el 1947. Després d'una cerca a la xarxa, he descobert que aquesta informació és relativament falsa. La Casa Petit deu el seu nom a un propietari anterior a 1947, Jaume Petit. Suposo que va traspassar la botiga en condicions similars a les del meu besavi, preservant-ne també el nom. 

Un article a la Revista Orfeó Català (de Mèxic) de l'any 1963, ens ho explica, i ens conta de pas un bon bocí d'història del barri de Sant Antoni. La revista sencera està disponible a Internet, al web Cervantes Virtual. Reprodueixo l'article, tot comentant-lo.

El meu personatge inoblidable

per Rossend Cabrer i Pallàs

L’ANY 1927, el carrer d’Urgell ja no tenia la ma­ teixa fesomia general que deu anys enrera. Ja per aquell temps s’estava treballant en la construc­ció del pas soterrani del carrer d’Aragó, que es per­llongaria fins a la Bordeta, i que suprimiria l’arcaica barrera del pas a nivell. Això, també donà lloc a la desaparició del mític Pont del Ninot. I aquesta refor­ma urbanística incitaria la construcció de noves cases que acabarien amb els horts que, encara poc temps abans, ens mostraven les cols, les cebes i els tomàquets i ens envoltaven amb el tuf dels fems revitalitzadors espargits damunt una terra ja massa explotada. La febre de la construcció de cases destinades a habitatges, i que va donar lloc a aquella dita popular: «Que és gran Barcelona... ! I encara hi fan cases», arribà també a tot el llarg del carrer d’Urgell. La ciutat creixent ho removia tot. Era l’hora d’ampliació, forçada per la cada vegada més creixent població ca­pitalina. I el preu que s’havia de pagar, era la des­trucció de tots els vestigis del passat segle dinovè. L’exposició de l’any 1929 ens incorporaria, definitiva­ment, al segle XXè.

Si la ciutat s’ampliava per tots els seus costats i anava també pujant verticalment, per altra cantó conservava i donava encara més personalitat als vells car­rerons de la seva llarga història, encara que alguns d’ells, allà per on s’havia obert camí la Via Laietana, fossin també destruïts en tribut ineludible a la transformació regnant. L’ànima de Barcelona pugnava per readaptar-se a la nova situació. La tradició volia so­breviure i no entorpir el progrés prometedor de tantes esperances. I la tradició, tractant-se dels carrers de Barcelona, era el veïnat.

Malgrat l’amplitud esfereïdora del carrer d'Urgell,allà també havia tingut vida fins aleshores un veïnat. El veïnat de baix. El comprés entre Tamarit i Floridablanca. Tros del carrer d’Urgell que visqué anys memorables d’harmonia, de col·lectivitat humana fraternalment compartida i d’hores felices viscudes en els anys escolars. I l’artífex de que tot això hagués estat pos­sible havia estat el senyor Jaume. El senyor Jaume, com tots els veïns del carrer d’Urgell l’anomenaven, era un exemplar clàssic del ca­talà fet home a les darreries del segle passat. D’un aire pagerol i sà, com un paller de masia, anava pel món amb la seguretat i el simplicisme de l’home que sap el que vol i on va. Si hagués portat sotana, en comptes de la bata a ratlletes blaves dels adroguers d’aquell temps, hauria estat un perfecte senyor rector de poble, satisfet del seu deure acomplert amb el seu Déu i amb els seus feligresos. Fou ell, en Jaume Petit i Ros, adroguer i mecenes, home bo i emprenedor, ca­talà conscient i amic dels seus veïns, que donà vida i personalitat al veïnat de baix del carrer d’Urgell. L’establiment del senyor Jaume estava situat a la cantonada del carrer Tamarit, davant l’entrada del mercat de Sant Antoni. Compartia el xamfrà amb el Bar Amigó, que també havia aportat el seu gra de sorra abans de la Dictadura fent ballades de sardanes cada diumenge, i essent el darrer lloc, ja en el temps de la militarada, que es va tocar per darrera vegada La Santa Espina. Catalunya tardaria més de set anys a tornar-la a sentir públicament.

Fa referència a la prohibició que el dictador Primo de Rivera va fer-de la sardana (d'aquí els set anys, que és el que en va durar la Dictadura). Una cerca a internet sobre aquestes sardanes del Bar Amigó m'ha permès de conèixer que l'any 1923, en ocasió de la Festa de la Mercè, la cobla del mismíssim Juli Garreta va venir a donar un concert al bar del meu besavi.

Però, tornem al nos­ tre home. El senyor Jaume era l’adroguer que donava el pes complet, era l’home que tenia sempre una paraula amable per a cada una de les seves clientes i a més, tenia un pot de vidre ple de caramels per a obsequiar tot vailet o noia que li anés a comprar deu cèntims de farina. Era l’home que mai no tenia un no i fiava als veïns si ho necessitaven. Àdhuc feia arribar diners, sempre per mitjà d’un tercer, a alguna família que ho necessités. I per al senyor Jaume el seu delit era la mainada. Com a bon solteró emnedernit. li agradava d’estar constantment voltat de criatures. I si les per­sones grans trobaven els seu establiment com una perllongació de la seva llar, per a nosaltres, els petits, l’adrogueria era el nostre paradís. Aquest home senzill i casolà no en tenia prou. però, a prodigar el seu amor al veïnat del carrer d’Urgell. Aquest pagès del segle dinovè, nascut a Begues i ver­nissat de barceloní a la capital, era un home de reali­tats tan pràctiques que no havia mai perdut el temps en la política, puix que no esperava que ningú fes allò que ell tenia a mà fer. Era un home que si bé ha­via lluitat per tenir, ara vivia per donar. Ell fou el mecenes i un dels fundadors de l'Associació de Sordmuts de Catalunya i qui va subvenir les despeses d’una escola per a l’ensenyament del català, a través dels signes que regulen la conversa entre les persones que tenen la dissort de no gaudir de l’ús de la paraula. Així fou com els nostres sord-muts van aprendre el català.

Encara avui hi ha un Casal de Sords al barri. Segurament, el germen fou aquesta Associació fundada pel filàntrop Petit.

El senyor Jaume defugia tota situació on es tractés de fer-li honors o de retre-li acatament, encava que fos sincer. A ell li plaïa l’esplai de la seva solitud espi­ritual, pensant en el bé prodigat i en veure la gent contenta. Ell en tenia prou amb la convivència diària i l’estima constant i permanent dels veïns i amics del carrer d’Urgell. Promoure el cordial afecte i, sobre­ tot, convertir en realitat els somnis daurats de la nos­tra infantesa, era la més gran de les satisfaccions que podia experimentar. Tot l’any ens parlava de la festa de l’estiu vinent. Si hi hauria castell de focs artificials, si vindria la banda de la Bonanova, si la sorpresa corresponent al berenar de la mainada seria escaient, etc., etc. Nosal­tres, al carrer d’Urgell, no teniem aquella clàssica co­missió de festes com s’acostumava a Gràcia, a la Barceloneta o al Poble Sec. No, nosaltres teníem el senyor Jaume que era comissió, director d’escena i caixer de projectes sotmesos a pressupost. Fins abans de la dic­tadura tova d’en Primo de Rivera, les festes d’estiu eren tres: La festa del carrer, la tornada de les noies de la colònia estiuenca a Begues i l’anyal que organit­zava per als sordmuts. Sempre amb la col·laboració de la famosa Violeta d’en Clavé i l’assistència del veï­nat. Quan recordo aquells actes, comprenc on s’inicià el camí de la consciència de la meva autèntica nacio­nalitat. Pel setembre, generalment per la Mercè, tenia lloc el ball del carrer d’Urgell.

Com ja hem vist quan he esmentat la visita de'n Juli Garreta al Bar Amigó.

Com a xivarri barrilaire, fomentador de l’alegria i del companyonisme, el nostre no diferia gaire dels que se celebraven per tot Barce­lona, en aquells temps dels bunyols i el vi bo. El ball de rams i la subhasta de la toia constituïen la culmi­nació de l’esdeveniment que permetia a tots els veïns baixar taules i cadires a les voravies. Tenir totes les portes obertes fins a les quatre o cinc de la matinada, mentre l’Enric, que era el vigilant del carrer, estava assegut a la seva cadira allà a la cantonada de Floridablanca, calculant quantes monedes de deu cèntims perdria aquelles dues nits. (Recordo que, anys enrera, en una ocasió li vaig preguntar amb quant volia con­ tribuir per al ball —de broma, naturalment—, i em va contestar: «Jo et donaria deu pessetes perquè no en féssiu, de ball.») La novetat i la diferència entre les festes del car­rer d’Urgell i les altres, consistia sempre en la tarda dedicada a la mainada. El senyor Jaume l’havia re­vestit d’una tal importància que constituïa sempre la part Non Plus Ultra dels actes del carrer. Entre nos­altres no s’estilava això de les curses de sacs trencar l’olla o arrencar la pela d’un cul de paella prèviament empastifat de fum d’estampa. Per la tarda de la quit­xalla, hom encerclava la meitat d’una de les voravies amples del carrer, i allà s’instal·laven dotzenes de tau­les de marbre pronorcionades pel Bar Amigó, La be­guda i L’aigua fresca, que eren les tres institucions gastronòmiques de la cuina catalana al nostre veïnat.

L'actual Restaurant El Cargolet, un dels pocs locals amb solera que perviuen al barri, s'anomenava abans Aiguafreda. Ves que no sigui L'Aigua Fresca de l'article...

La distribució i ordenament de les taules amb el seu servei —al damunt de les quals ens enlluernaven les ensaimades. la xocolata desfeta, la llet fresca, la fruita i els dolços—, estava feta amb fileres paral·le­les a la vorera i encapçalades per una taula vertical que estaria ocupada per la presidència del suculent i festiu berenar. Per aquesta presidència desfilaren, any amb anv. els personatges més volguts de la nostra terra i d’aquells temps. En recordo tres: Maragall, Rius i Taulet i Mossèn Cinto Verdaguer. El nostre director d’escena ja ho tenia tot projec­tat des feia sis mesos. Prèviament, ja havia escollit els nois i noies més grans que representarien els pa­tricis escollits. Un any, els dos germans Bargalló i la seva germana gran foren convenientment disfressats per representar el famós Batlle barceloní, que junt amb la seva esposa venien d’inaugurar la primera gran Ex­posició Internacional del 88. Barbes, bigotis, barrets de copa i el mirinyac de la senyora ens traslladaren

retrospectivament al segle anterior. Arribaren a dalt d’un formidable automòbil (model d’aquells dies) i fe­ren una entrada triomfal a la presidència de l’àpat, escoltant els visques dels que anavem a berenar i els aplaudiments dels grans que ens contemplaven. L’any que va presidir l’acte Mossèn Cinto, no ens va afavorir la dignitat del personatge per a poder fer el viatge al carrer amb automòbil. Com que hom ha­via de suposar que el nostre poeta venia de Vallvidrera, la comitiva féu la seva entrada també triomfal portant a Verdaguer muntat dalt d’un ruquet. Acom­panyaven el capellà-poeta dos pagesos dels voltants de Collcerola. El Gerard, que menava el ruc, i jo que al darrera portava una cistella amb un parell de pollas­tres. El Santjoan (que va representar l’autor de L’Atlàntida) ho va fer tan bé i s’assemblava tant, fí­sicament, al personatge en els seus anys de jove, que cada vegada que veig la fotografia de Mossèn Cinto Verdaguer, amb la barretina de la seva joventut, penso on aquell dia i en aquell acte. 

Amb tot, no era la festa del carrer la més important al calendari de l’adroguer de la cantonada de Tamarit. El senyor Jaume vessava tot el seu doll de tendresa humana quan organitzava la colònia estiuenca de les noies del carrer. Elles sí que constituïen el mo­tiu més plaent de totes les prodigalitats que feien niu sota aquella tradicional brusa de ratlletes blaves. La colònia estiuenca de les noies, em sembla endevinar ara a la llunyania, era per al senyor Jaume una mena de compensació d’aquella lluna de mel que ell no havia tastat mai. Les mares del veïnat ja havien inserit prèviament les noies, per anar a la colònia de Begues, quan ha­vien anat a comprar els queviures qualsevol dia d’aquells.

Encara avui perdura a Begues l'Hotel Petit, on es feien aquestes colònies.Està catalogat com a Patrimoni Arquitectònic.

El dia de la sortida, un autoòmnibus de la línia Barcelona-Gavà-Begues s’estacionava de bon matí al carrer. Les noies, xiroies i alegres, armaven un enrenou de mil dimonis al voltant de farcells, pa­ quets i maletes. Les mares i els parents atrafegats do­nant consells, fent recomanacions i procurant que les noies no se n’anessin oblidant l’equipatge. La Marina —que era la noia més gran i l’escollida pel senyor Jaume— era l’encarregada de posar ordre i anar-les col·locant cadascuna al seu lloc dins l’auto­ bús. L’estridència de les veus jovenívoles augmentava de to quan, des de dalt del transport, les noies conti­nuaven llurs diàlegs de comiat. Els vestits de percala de vives coloraines eren el fons multicolor d’una sor­tida d’estiu prometedora de joia i de salut. Totes les mosses portaven aquell barret de palla camperol i d'ampla volada que era el signe evident d’unes vacan­ces al camp. . . I un xic mes enllà, el senyor Jaume, absorbit per aquella gatzara jovenívola i esbossant aquella seva mitja rialla de felicitat, gaudia immensa­ment veient com aquell ómnibus de la seva línia em­prenia la marxa cap al seu poble nadiu, portant un missatge de fraternitat i de joventut des de Barce­lona ... 

Sembla ser que un dels mèrits del senyor Petit és que fou el primer a instal·lar una línia d'autobusos amb destí a Begues.

Això, era a la sortida; però el més gros venia a la tornada. Quan, després d’un mes de vacances, les noies tornaven, l’autobús ja no anava al carrer d’Urgell. La rebuda es feia, uns anys, a l’antic saló de La Bohèmia, i d’altres, al Teatre Goya. Una companyia de teatre, La Violeta d’en Clavé, recitació de poesies, sar­danes, ball, i les noies colrades pel sol estiuenc feien llur entrada triomfal portant ramells de ginesta, les cistelles plenes de fruita i els cors joiosos oberts a la vida. Des que tinc ús de raó, i fins als primers anys de la Dictadura, el carrer d’Urgell —entre Tamarit i Floridablanca— visqué any amb any les emocions de to­ tes aquestes festes. I crec que, des dels dotze anys, vaig començar a fer de secretari del senyor Jaume per a ajudar-lo en molts detalls i comandes que m’acostu­mava fer. La Marina era la secretària femenina que s’encarregava de les noies i de la vida de la colònia a Begues, i en Marçal Bellprat, que havia estat president de La Violeta d’en Clavé, era el secretari major edat.

I era sempre en les festes de la tornada de les noies,quan la Marina, en Marçal i jo havíem de desplegar el máximum d’activitats. I també recordo el pisto que em donava i l’important que em creia als propis ulls quan, al vestíbul del Goya o a l’entrada del saló de La Bohèmia, jo anava rebent el veïnat i ajudant el Marçal a que cadascú ocupés el seu lloc. Recordo amb emoció quan la meva veïneta, la Lola Nicolau, recitava La Sardana, d’en Maragall, o quan La Violeta cantava Els Pescadors, d’en Clavé, o quan al final d’una d’aquelles inoblidables festes cantàvem i ballàvem La Santa Espina. I per damunt de l'alegria passatgera, tan cara a l’esperit, em meravellava veure que la col·lectivitat del nostre carrer constituïa una sola família, que tenia compensacions anyals als seus neguits i penes, gràcies a la generosa i fecunda gran­desa de cor del senyor Jaume. Anys després, molts d’aquells nois del carrer d’Ur­gell que el senyor Jaume va encaminar pel camí de la ciutadania, constituírem un petit cenacle que ell veia amb molt de gust, i a través del qual molts de nosal­tres contribuírem i col·laboràrem més o menys activa­ment a l’adveniment de la República. Encara avui, al carrer d’Urgell, entre Tamarit i Floridablanca, seguei­xEncara recordoen vivint-hi la majoria dels fills d’aquells veïns d’ahir. Les nenes de l’Amigó; el Vidal fill, de L’aigua fresca; en Pasqual, de les làmpares; els Bargalló, dels quadres; el Daniel, dels mundus; els Juliachs, dels mobles; en Santjoan, de la papereria; tots ells, i d’altres més, segueixen allà. Espero que. com jo, no hagin oblidat l’ensenyament que ens va llegar el senyor Jaume. En Jaume Petit i Ros fou la senyera més resplendent de la bondat i la modèstia als meus ulls d’adolescent i al meu cor d’idealista en formació. 

Les nenes de l'Amigó: la meva àvia Esperança i la meva tieta Carme! Juliachs Moble Blanc encara subsisteix al mateix indret. Recordo una tenda de marcs a la cantonada amb Floridablanca, just al costat de La Carboneria.

Per això tinc tan gra­vada aquella ocasió que em va revelar tota la mag­nificència de la seva senzillesa.

* * *

Era la festa d’arribada de les noies. Tenia lloc al Goya. L’espectacle anava a càrrec d’una companyia de teatre i de La Violeta. Tot s’estava desenrotllant amb el ritme i èxit previst. Tot el nostre carrer era allà dins. Tot d’una, en Marçal, que es trobava a la porta, entra dins la sala i em diu que busqui el senyor Jaume puix que acabava d’arribar un Delegado Gubernativo que volia veure el permís oficial que autoritzés l’acte que estàvem celebrant.* Jo començo a recórrer els passadissos laterals mirant pertot arreu. No el veig enlloc. Ni a la platea, ni a les llotges, ni el trobo en els corredors exteriors. Entro a l’escenari i regiro tots els racons de les bambalines i no res; allà tampoc no hi és. Pujo al primer pis, igual fracàs. On era el se­nyor Jaume?, em pregunto. I per a no deixar cap lloc per escorcollar, m’enfilo al segon pis. Finalment, trobo el senyor Jaume. Era allà, al galliner. Habillat amb la seva americana de vellut, la seva inseparable gorra i calçat amb espardenyes noves contemplava, a peu dret, l’espectacle que ell havia pagat. Aquest era l’adroguer del meu barri. Aquest era el senyor Jaume.

(*) Cal fer l’aclariment que el senyor Jaume mai no demanava permís per a celebrar els actes que ell organitzava. I, gairebé sempre, aquesta conducta li ocasionava disgustos amb els famosos Delegados Gu­bernativos.

Sembla ser que l'autor de l'article, Rossend Cabré, fou un dels fundadors del PSUC i redactor del Treball (Quina casualitat! Jo vaig ser durant uns mesos, sin comerlo ni guisarlo, i per un d'aquests atzars de la vida, director interí del Jovent). Durant la Guerra Civil es va implicar en la Junta de Defensa Passiva contra els bombardeigs de l'aviació franquista.  Es va haver d'exiliar a Mèxic i allí li he perdut el rastre, ignoro si va poder tornar o hi va morir.