L'innocent ciutadà

Quan era petit, sovint sentia el meu pare pronunciar l'expressió un innocent ciutadà, referint-se a alguna persona que, sin comerlo ni guisarlo, es veia implicat en algun marro. Més endavant, em va aclarir que aquella expressió havia quedat fixada a la família a partir d'una sèrie de cartes de protesta als diaris del meu besavi, Bartomeu Amigó Ferreras. 

Quan la meva àvia va haver d'abandonar, per motiu de l'edat, el pis on vivia, a la cantonada de Tamarit amb Urgell, més o menys a sobre del bar Amigó, vam haver de buidar el pis. Entre un plegat de fotos familiars va aparèixer un conjunt on es podia apreciar el meu besavi amb un conjunt de persones, amb formes de vestir molt variades, denotant una extracció social diversa, fins i tot algun uniformat... d'entre les quals destacava un senyor gran amb cara de no tenir gaire  salut...
 

El meu pare em va indicar que aquell, probablement, era l'innocent ciutadà al qual feien referència les cartes del meu besavi.
Però, durant anys, vaig restar amb la mosca al nas sobre qui era aquell cèlebre innocent ciutadà... Vaig arribar a enviar una carta a la revista Sàpiens amb les fotos, demanant ajuda a qui pogués reconèixer  algun dels personatges que hi sortien. Però, res. Ningú sabia qui era l'innocent ciutadà...
Fins que, un dia, cercant informació a Internet per a confeccionar l'arbre genealògic, vaig topar amb La Tragedia de Benagalbón (de la qual ja en parlarem en un altre apunt) Málaga y la conexión catalana, llibre de l'historiador Miguel Alba sobre uns successos ben negres que van ocórrer en un poblet proper a Màlaga a principis de segle. Riu-te'n del Crimen de Cuenca!
Al llibre es deia que la intervenció del meu besavi en el cas de Benagalbón va venir motivada perquè va tenir coneixement del cas en anar a una presó a València a recollir el taverner Lluís Verdaguer Colomer, del qual n'havia aconseguit l'alliberament després d'haver-hi estat injustament engarjolat, ja que el consideraven còmplice de l'asassinat de dos guàrdies civils.
L'innocent ciutadà! Finalment sabia qui era!
Al llibre de Miguel Alba es resumia el cas. Jo n'he fet un seguiment a través de l'hemeroteca de La Vanguardia i dels exemplars de diaris antics penjats al web arca, que depèn de la Biblioteca Nacional de Catalunya, especialment de El Diluvio, diari en el qual vaig descobrir que col·laborava el meu besavi. De fet, tant l'alliberament de Verdaguer com la dels presos de Benaglabón van ser campanyes dirigides des de El Diluvio. Tot seguit faig una cronologia dels fets, però abans cal entendre el context on es van produir els successos.
Entre l'any 1919 i 1920, després de la vaga de La Canadenca, la Federación Patronal decreta un tancament patronal (locaut, segons la grafia catalana, lock out en anglès), en protesta per la inseguretat ciutadana. Val a dir que, en aquella època, els treballadors no cobraven si hi havia un tancament patronal, és a dir que moltes famílies van passar serioses dificultats econòmiques. A més, el Capitán General de Cataluña, un Milans del Bosch (després, amb Primo de Rivera, serà Governador "civil") està fomentant la violència de la patronal a través de l'enèssima resurrecció del Sometent (cara "oficial" d'aquesta violència, a més hi havia els pistolers del Baró de Koënig)... Per si fós poc, el desembre de 1919 es funda el Sindicat Lliure, els pistolers del qual protagonitzaran diversos episodis negres com ara l'assassinat de Salvador Seguí o de Layret els següents anys. Els ànims estaven a flor de pell...
En aquest context cal entendre els fets que resumeixo a continuació:

• 16 de desembre de 1919, 22:00: Dos guàrdies civils acabats d'arribar de la Comandància de Segòvia, Marcelo Peromingo i Francisco Gozalo són assassinats a bastonades davant de la taverna La Leridana (Passatge de Grassot, 27 cantonada amb Còrsega 479, encara avui hi ha un restaurant, japonès per més senyes) . Els assassins els roben els fusells màuser (calibre 9) amb els carregadors. Els veïns asseguren haver sentit un tret. 
• 16 de desembre de 1919, 23:30: Tres homes es presenten al Dispensari de l'Ajuntament amb un ferit de bala, Rafael Climent Montero, habitant de Sant Adrià. El ferit explica que era al Poble Nou esperant el tramvia quan uns malfactors el van atracar i el van disparar. Tres homes s'han prestat gentilment a portar-lo al Dispensari. El personal del Dispensari no s'ho acaba d'empassar. Una vegada fetes les primeres cures, s'enduen pres Climent a l'Hospital Clínic. Més endavant i davant de la possibilitat que se'l vinculi amb el tret que han sentit els veïns, Climent explicarà la seva versió dels fets: ell i els tres que l'acompanyen venen de fer un assalt a una fàbrica de pells del Poblenou durant el qual Climent ha rebut un tret del revòlver Smith & Wesson del calibre 9 (quedeu-vos amb els calibres de les armes, més endavant tindran importància) per part del vigilant, Francisco Guerrero López.
• 17 de desembre de 1919, a la matinada: s'efectuen diverses detencions, com ara l'anarquista gracienc Sebastià Suñé o la de quatre gitanos d'una mateixa família que acampaven a la vora. (Compte amb el detall: aquesta família de gitanos havia perdut un membre recentment fruit d'un altercat amb la Guàrdia Civil i se'ls va trobar un mall en el registre). Tots aquests detinguts són deixats en llibertat a finals de mes per manca de proves. Els que resten a presó són Lluís Verdaguer, propietari de La Leridana, i els quatre clients que hi havia a la taverna a l'hora del crim: Emili Ballesté, Manuel Oliveras, Manuel Rovira i Pere Poch.

• 18 de desembre de 1919: Peromingo i Gozalo són enterrats en una cerimònia multitudinària a la qual asssisteixen totes les autoritats de Barcelona. El seguici comença a l'Hospital Militar, que és al carrer Tallers, puja fins a Pelai per Méndez Núñez i baixa per la Rambla. La Diputació ha pagat un enterrament de primera classe, amb carrosses de quatre cavalls per als difunts i ploramorts. Un cop a la Rambla de Santa Mònica s'acommiada els cadàvers, que són traslladats al Cementiri de Montjuïc. La Federació Patronal ha decretat un baixament de persianes mentre dura l'enterrament.
• Durant tot l'hivern de 1919-1920 s'anuncien col·lectes per a les famílies dels malaguanyats. El Teatre Novedades organitza una funció extraordinària de la sarsuela El As, la recaudació de la qual anirà íntegra per a les famílies Peromingo i Gozalo.
• 31 de gener de 1920: el Diari La Vanguardia informa de la detenció de Vicente Sánchez Delcor Barberet i Frederic Espí Momparlé.
• 3 de març de 1920:  s'inicia un consell de guerra contra els detinguts. Als detinguts del primer dia se n'hi afegeixen cinc: Vicente Alcaraz el Chato,  Rafael Climent, Manuel Casas Molins Lolo, Miguel Mondragón Gaña i Francisco Biol el Móbil. El jutge és el tinent coronel de Cavalleria Ramon Muñoz Zamora i el fiscal don José María de Sentmenat. 
• L'acusació es basa en la delació de Gaña, Lolo i el Mòbil. 
• L'informe de l'instructor treu a la llum que el tret que es va sentir aquella nit va sortir de la pistola Browning de l'alcalde de barri del Camp de Grassot, Salvador Banús. Segons la mateixa, dos malfactors van perseguir l'alcalde, que duia la recaptació del Centro Republicano Popular (Roger de Flor 247) fins a casa seva, situada al carrer Indústria; al jardinet de l'entrada l'esperava amagat un tercer malfactor i l'alcalde va haver de disparar el tret que es va sentir. Ull: el model de Browning de 1894 és de 7,65 mm i el de 1910, de 9 mm. Segons la versió del fiscal, Climent era el qui s'havia amagat al jardinet de Banús. La defensa de Climent demana l'extracció de la bala per a demostrar que va sortir del Smith & Wesson de Guerrero i no de la Browning de Banús (els metges no havien efectuat l'extracció perquè la bala era massa a prop del cor).
• Un dels acusats, Frederic Espi Momparlé, ha estat pres perquè Rafael Climent, amb qui havia tingut una brega anys enrera, l'havia assnyalat com un del integrants de la banda anomenat Federicu. L'autèntic Federicu ha tingut temps d'escapar-se i és a França.
• Alcaraz, conegut com el Xato de València, venedor d'objectes de segona mà a la Fira de Bellcaire, també al·lega una possible confussió amb un hipotètic Xato de la Barceloneta. La majoria de testimonis, però, no recolzen aquesta versió.
• Lluís Verdaguer s'obstina en dir que la taverna era tancada quan es va comtetre el crim.

El consell de guerra, dibuixat per Opisso. Es pot apreciar Verdaguer a la segona fila, posant-se la mà a l'oïda.

• 4 de març: surt la sentència. El jutge decreta set penes de mort: Alcaraz, Barberet, Mondragón, Biol, Climent, Casas i Espí. Per a Verdaguer, vint anys de reclusió. el quatre clients de La Leridana són absolts (de totes maneres, restaran a presó fins l'execució de la sentència ferma, al juny).
• 22 de maig de 1920:  el Consell de Guerra Suprem, amb seu a Madrid, dicta sentència ferma:
• Per a el Chato, Vicente Sánchez Barberet, Rafael Climent i Francisco Biol, pena de mort. La mort serà a garrot i els condemnats, a més, hauran de pagar una indemnització de 25.000 pessetes cadascun a les famílies dels guàrdies civils.
• Per a dos dels delators, Miguel Mondragón i Casas, cadena perpètua. 
• Espí, com els quatre clients de la taverna, és absolt.
• Per a Verdaguer, 30 anys de presó en qualitat de còmplice. L'auditor de la Quarta Regió Militar no considera ajustada a llei aquesta pena.
• 31 de maig de 1920: compliment de la sentència. 
• Són afusellats a Montjuic Alcaraz, Climent, Barberet i Biol. Sembla ser que el botxí que els havia d'agarrotar es trobava indiposat. Tots reben assistència religiosa. Barberet es casa i reconeix una filla.
• Mondragón, Lolo i l'innocent ciutadà són posats a disposició del director general de presons per a acomplir cadena perpètua. 
• Espí, Poch, Rovira, Ballester (aquí amb erra) i Oliveras són posats en llibertat. 

Mundo Gráfico del 9 de juny de 1920

Durant tres anys no surt cap esment més del cas als mitjans. Possiblement, no es moguessin gaire les coses donat el caràcter autoritari del Govern de l'Estat. La caiguda del govern conservador per causa del Desastre d'Annual possibilita que la societat civil es mobilitzi per a aconseguir l'alliberament del què, a la vista dels fets, és un autèntic cap de turc.

• 4 de gener de 1923: acte de diferents gremis per a sol·licitar l'excarceració de Verdaguer... Un dels participants és el meu besavi. Tot i que es considera Verdaguer innocent i víctima de la fatalitat, es respecta la decisió del tribunal: aconseguir que un jutge espanyol admeti que s'ha equivocat és com aconseguir que funcioni la placa fotovoltàica del Fòrum.... Es decideix recolzar la dona de Verdaguer, que demana un indult pel seu marit al Rei, al President del Consell de Ministres (García Prieto), al Ministre de la Guerra (Niceto Alcalá-Zamora). Una comissió s'encarregarà de dur-la a Madrid. 
• 26 de gener de 1923: visita al Capità General, el Marquès d'Estella (és a dir, el mismíssim Miguel Primo de Rivera), dels representants dels gremis. El Ministre els hi ha dit que és al Capità General a qui correspon fer un informe dels fetsi enviar-lo a Madrid. Aquest els aconsella dur una petició d'indult a Madrid, al Rei mateix (no ho havien fet ja???)
• Durant el mes de febrer, segons vaig llegint a La Vanguardia, diferents gremis es van adherint a la petició d'indult de Verdaguer i envien telegrames a les autoritats per a sol·licitar-lo: Mercers, Ultramarinos, propietaris de Cafès, Tratantes de Alcoholes y derivados, Alquiladores de Automóviles, Expendedores de Vinos al Por Menor, Sabaters, ... Els veïns de la barriada de Verdaguer també remeten telegrames a les autoritats. Fins i tots els obrers de la fábrica de aprestos de Baltasar  i Domingo.
• 9 de febrer de 1923: la comissió, on figura el meu besavi, torna a Madrid. Visiten els ministres de Justícia, de Treball, de la Guerra i al President del Consell de Ministres. Àdhuc pretenen visitar el Rei. També es reuneixen amb diferents polítics i el President de la Confederación Gremial, Díaz de la Cebosa.
• 15 de febrer de 1923: Niceto Alcalá-Zamora, Ministre de la Guerra, ordena a Primo de Rivera, Capità General de Catalunya, que obri un expedient sobre el cas Verdaguer.
• 20 de febrer de 1923: Noel Llopis i Bartomeu Amigó tornen a visitar Primo de Rivera per a informar-lo de les seves gestions a Madrid.
• 25 de febrer de 1923: els rabassaires, amb el futur President Companys, s'adhereixen a la petició d'indult.
• 27 de febrer de 1923: la CNT envia un telegrama a Madrid (no diu a qui concretament de Madrid) demanant l'indult de Verdaguer i la revissió de tots els procesos endegats durant l'etapa Martínez Anido-Arlegui. (Governador  civil i Comissari de Policia, respectivament durant l'etapa mes dura del pistolerisme).
• 28 de febrer de 1923: el Comte de Salvatella, Ministre d'Instrucció Pública remet un telegrama al Bar Amigó (sic)  mostrant el seu interès pel cas.
• 9 de març de 1923: un telegrama de la Comissió Pro-Indult al President del Consell de Ministres l'informa que el Bisbe de Barcelona, Ramon Guillamet, l'Ajuntament, la Diputació i la Mancomunitat han decidit de prendre cartes en l'assumpte.
• 10 de març: el General Aguilera, president del Consell Suprem de Guerra llença un gerro d'aigua freda a la Comissió, ja que l'indult no es pot demanar fins que el reu hagi acomplert la meitat dels anys a què va ser condemnat.
• 18 de març de 1923: pancartes a les places de toros de la Barceloneta i a Les Arenes sol·licitant l'indult per  a Verdaguer.
• 21 de març de 1923: Niceto Alcalá-Zamora remet un telegrama a la Comissió Pro-Indult i als veïns de Còrsega amb Grassot dient que té previst estudiar  la petició d'indult a Verdaguer.
• 23 de març de 1923: Una comissió formada per taverners de Sant Andreu i de Gràcia, companys i veïns de Lluís Verdaguer visita Alcalá-Zamora i Romanones. Alcalá-Zamora diu que ha demanat l'expedient del cas, però encara no l'ha rebut.
• 1 d'abril de 1923: conferència de Noel Llopis Bertrand, President de la Unió Gremial de Barcelona a l'Ateneo de la capital. M'hi fixo en uns quants punts del resum que fa La Vanguardia:
• L'eterna crida al entendimiento ideológico entre Madrid y Barcelona.
• Esmenta les circumstàncies en que Verdaguer va ser condemnat. Sembla ser que l'única prova incriminatòria era una suposada conversació a cau d'orella amb un dels criminals. Resulta que Verdaguer era sord! Els quatre processats per estar a la taverna i després alliberats afirmen, a més, que ningú més va entrar a la taverna aquella nit.
• Esmenta la situació de desempar de la família de Verdaguer.
• 24 de maig de 1923: Niceto Alcalá-Zamora, finalment, signa l'ordre d'indult. Alcalá-Zamora comunica per telegrama aquesta decisió a Primo de Rivera el dia següent i li encarrega de correspondre a través de la premsa els nombrosos telegrames de gratitud rebuts des de Barcelona. Sembla ser que, degut a aquesta decisió, que qüestionava la Justícia Militar espanyola, Alcalà-Zamora va presentar la seva dimissió. El tripijoc legal utilitzat per a resoldre la situació és l'aplicació de l'article 333 del Codi Penal, que trasllada el cas Verdaguer a la jurisdicció civil. Com que segons la mateixa, la meitat de la condemna que li correspondria s'ha acomplert, Verdaguer ja pot ser indultat.
• 29 de maig de 1923: Lluís Verdaguer arriba en tren a Barcelona, procedent del penal de València. L'esperen a l'andana de Passeig de Gràcia, la família, la Comissió Pro-Indult i una adelegació dels gremis. A fora, al carrer hi ha una multitud. Traslladen el taverner a la seva casa del carrer Còrsega, on també l'esperen tots els veïns del barri.